L’educació epistolar, l’aprenentatge narratiu i la pedagogia narrativa
Que tenen en comú l’artista i feminista victoriana Barbara Bodichon i els alumnes de la Menció “Necessitats educatives especials i educació per a la diversitat” de la UdL? Aquesta és la pregunta que vam abordar junts el passat 3 i 6 d’octubre 2022 a la Facultat d’Educació. Prèviament, els estudiants es van intercanviar-se cartes entre ells. La consigna? […]
Que tenen en comú l’artista i feminista victoriana Barbara Bodichon i els alumnes de la Menció “Necessitats educatives especials i educació per a la diversitat” de la UdL? Aquesta és la pregunta que vam abordar junts el passat 3 i 6 d’octubre 2022 a la Facultat d’Educació.
Prèviament, els estudiants es van intercanviar-se cartes entre ells. La consigna? Compartir entre companys què significa haver triat la Menció i com la projecten en la seva futura pràctica professional com a mestres.
A classe vam posar en comú el que havia suposat el fet de trobar-se, en ple segle XXI, escrivint cartes als companys i vam reflexionar sobre el significat d’escriure cartes i postals avui en dia. Ho vam comparar amb les noves formes de comunicació virtual, com son el WhatsApp i les xarxes socials.
A continuació vam descobrir una diàleg epistolar, real, del segle XIX, entre tres amigues: la Barbara Bodichon, la Bessie Parkes i l’Anna Mary Howitt:
El diàleg fa referència a una conversa epistolar que van tenir les 3 amigues sobre la publicació d’un poema d’Alfred Tennyson: “The Princess. A Medley” (1848).
Es tracta d’un poema narratiu on la protagonista, Ida, decideix rebutjar casar-me amb el príncep amb qui havia de contraure núpcies. La seva alternativa? Fundar una universitat per a dones!
La conversa epistolar que suscita en les tres amigues ens van fer descobrir el potencial que te la carta com a instrument d’educació: l’educació epistolar. D’un simple gest quotidià, aparentment anodí, se’n pot deduir que es tracta d’un acte d’aprenentatge i d’auto-aprenentatge amb repercussions socials. La prova? Vint anys després d’aquesta conversa epistolar, la Barbara Bodichon, una de les pioneres del moviment a favor dels drets de les dones, va co-fundar, amb la seva amiga Emily Davies, el primer college per a dones de la història del Regne Unit: Girton College, avui part de la Universitat de Cambridge.
En una segona sessió, amb els estudiants de la Menció vam reflexionar sobre una altra forma de narració autobiogràfica: el relat autobiogràfic.
El relat autobiogràfic és una activitat d’avaluació de la Menció. En ell els estudiants reflexionen sobre les connexions que ells fan dels continguts de les assignatures que han cursat durant el semestre, sobre la seva experiència com a alumnes al llarg de la seva escolarització, i sobre com es projecten com a mestres crítics i inclusius en un futur.
Per aconseguir-ho vam abordar els conceptes d’aprenentatge narratiu i pedagogia narrativa, de Ivor Goodson et al.
Paral·lelament, per tal d’il·lustrar el potencial del relat autobiogràfic en formació de mestres, els alumnes van llegir la introducció del llibre Teaching To Transgress, de la pedagogia i feminista afro-americana bell hooks (1994).
Amb ella vam reflexionar sobre com l’educació, i la pròpia escola, pot o no ser un context de canvi social. Algunes dels fragments que més ens van cridar l’atenció van ser els següents:
School changed utterly with racial integration. Gone was the messianic zeal to transform our minds and beings that had characterized teachers and their pedagogical practices in our all-black schools. Knowledge was suddenly about information only. It had no relation to how one lived, behaved. It was no longer connected to antiracist struggle. Bussed to white schools, we soon learned that obedience, and not a zealous will to learn, was what was expected of us. Too much eagerness to learn could easily be seen as a threat to white authority.
[…] Now, we were mainly taught by white teachers whose lessons reinforced racist stereotypes. For black children, education was no longer about the practice of freedom. Realizing this, I lost my love of school.
It surprised and shocked me to sit in classes where professors were not excited about teaching. […]: we were to learn obedience to authority. […] The university and the classroom began to feel more like a prison, a place of punishment and confinement rather than a place of promise and possibility. […] The vast majority of our professors lacked basic communication skills, they were not self-actualized, and they often used the classroom to enact rituals of control that were about domination and the unjust exercise of power. In these settings I learned a lot about the kind of teacher I did not want to become.
Excitement in higher education was viewed as potentially disruptive of the atmosphere of seriousness assumed to be essential to the learning process. […] the desire to encourage excitement, was to transgress. […] this excitement could co-exist with and even stimulate serious intellectual and/or academic engagement. […]
To begin, the professor must genuinely value everyone’s presence. There must be an ongoing recognition that everyone influences the classroom dynamic, that everyone contributes. These contributions are resources. Used constructively they enhance the capacity of any class to create an open learning community. Often before this process can begin there has to be some deconstruction of the traditional notion that only the professor is responsible for classroom dynamics. […] Excitement is generated through collective effort. Seeing the classroom always as a communal place enhances the likelihood of collective effort in creating and sustaining a learning community.
For reasons I cannot explain it was also full of “resisting” students who did not want to learn new pedagogical processes, who did not want to be in a classroom that differed in anyway from the norm. To these students, transgressing boundaries was frightening. […] More than any other class I had taught, this one compelled me to abandon the sense that the professor could, by sheer strength of will and desire, make the classroom an exciting, learning community.
Per acabar, els alumnes li van escriure cadascú una carta a la professora, compartint amb ella què els ha suscitat en ells descobrir l’educació epistolar, l’aprenentatge narratiu i la pedagogia narrativa. Cartes que demostren la capacitat crítica i el compromís social d’aquests mestre en formació!